kop » KOP

Tenim memòria

admin — Tue, 29 Dec 2009 15:09:46 +0000

Tenim memòria.
I perquè tenim memòria sabem qui som.
I perquè sabem qui som sabem que som un poble amb una identitat pròpia, amb una història pròpia i amb una llengua pròpia.
I sabem que portem 3 segles sent expoliats per l’estat espanyol, sí, però també sabem que portem tres cents anys resistint, tres cents anys resistint contra la corona espanyola, tres cents anys lluitant contra el genocidi cultural i tres cents anys defensant el nostre territori. Tres cents anys de resistència i de lluita: som un poble que portem lluitant més de tres cents anys. I aquesta nit, aquí, a Vilafranca, precisament en aquest concert en el que participa tota l’esquerra independentista, volem continuar dient que mai ens rendirem. Perquè la lluita continua fins a la victòria sempre.

Visca la TERRA.

Un gran KOP al roc català

admin — Sun, 27 Dec 2009 15:11:21 +0000

Hace tiempo que reivindico que el roc català se escribe sin k porque está descafeinado, porque es empalagosamente light. El roc que amansa la brisa mediterranea esta huérfano de esa energía que le elevaría a ser merecedor de poseer el distintivo de la k. Tampoco hay tanta malicia en esta afirmación ya que en el roc català, cuando realmente tuvo su razón de ser, se identificó así para diferenciarse de otras denominaciones de origen. Estoy viajando a los inolvidables 70, la década más rica de la historia de la música. Con el paso del tiempo llegaron los sucedaneos que, al menos, lograron redimir aquella época dorada con una hornada de bandas de las que, siendo bondadoso, sólo salvaría los inicios de Sopa de Cabra o el quiero y no puedo de Sangatraït. En fin, que si se mantienen tantos grupos insípidos desaboridos y más aburridos que el discurso de cualquier político, es por obra y (des)gracia de esos intereses absurdos que dictaminan apoyo ciego al catalán. Si hay que acatar estas premisas, el viernes noche conocí en vivo en el Cotton a una banda que canta, berrea, grita y vomita en la lengua que ampara la Generalitat. Sin embargo, a este energético grupo no se le apoya. Porque hace apología, ¿de que? La libertat de expresión es para todos. Al margen de esos pretendidos mítines amtisfascistas del cantante -catalibán donde los haya- musicalmente, KOP les da dos cops bien dados a ese roc català de pastel. Una banda totalmente exportable, presta para codearse con los grandes, des de Soziedad Alkoholika hacia arriba y, además, en català.

Feuer Frei!!!

admin — Fri, 18 Dec 2009 10:24:43 +0000

Vam arribar a Durango, igual que ho vàrem fer abans, en el 98, i en el 2000, i ho vam fer amb la mateixa actitud i amb les mateixes ganes de continuar dient que la lluita és l’únic camí, borroka da bide bakarra, i que sols el poble salva al poble, herriak bakarrik salba dezake herria. Perquè sovint les paraules han de quedar enrrerre dels fets. Durango va ser una nit inolvidable.

P.D.:

http://es.globedia.com/encapuchados-obligan-desalojar-autobus-durango-prenden-fuego

Getadelt wird wer Schmerzen kennt

Vom Feuer das die Haut verbrennt

Ich werf ein Licht in mein Gesicht

Mein heißer Schrei

Feuer frei!

MIRANT ENDAVANT

admin — Fri, 11 Dec 2009 18:05:43 +0000

Quan a començaments de setembre, a la Diada, ens varen proposar viatjar un altre cop a Colombia per anar a tocar al concert que es faria durant “l’Encuentro nacional e internacional por el acuerdo humanitario y la paz en Colombia”, ens vam sentir molt afortunats. Afortunats de que a un país com a Colombia, immers en una guerra terrible des de fa més de 50 anys, pensin en el col·lectiu KOP per a formar part d’un esdeveniment polític d’aquesta transcendència. Afortunats de poder ser testimonis d’un pas amb un valor simbòlic i alhora real incalculable. Afortunats de tornar a viatjar a un país que ens ha marcat profundament.

Vam sortir el dijous 12 i vam arribar a Cali, una ciutat amb un clima més caribeny que Bogotá, que es troba pràcticament a 3000 metres d’alçada. El divendres 13, després d’una marxa multitudinària pel centre de la ciutat, vam fer una trobada entre els diferents representants de països internacionals, Ecuador, Bolivia, El Salvador, Nicaragua, Chile, Venezuela, Dinamarca . . . amb el compromís de desenvolupar activitats i construir escenaris que puguin conduir a un diàleg entre totes les parts del conflicte. També s’havia de fer el primer concert de la trobada amb Calle 13, però el govern d’Uribe, que mai oblida als seus detractors, no els hi va concedir la visa necessària per entrar al país.

La trobada arrancava amb delegacions de diverses organitzacions populars, sindicals i polítiques ratificant el seu compromís ineludible amb l’acord humanitari i la pau com a resultat d’una irrenunciable justícia social. Més de quatre mil persones de tot el país, majoritàriament joves, varen fer la seva aportació en la búsqueda de l’intercanvi humanitari com a primer pas per a resoldre el conflicte, incidint en la denúncia del terrorisme d’estat que es practica sota la mascarada d’allò que anomenen “Seguridad democrática” i amb absoluta connivència amb les forces del narco-paramilitarisme.

Durant la jornada inaugural, vam escoltar les intervencions dels agents polítics, així com l’aportació d’un pres polític, William Javier Díaz que, mitjançant una trucada telefònica des del penal de Picota, a Bogotá, va agraïr la presència i l’esforç de tothom. Igualment es va llegir un comunicat d’Alfonso Cano, comandant en cap de les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries Colombianes-Exèrcit Popular), que reproduïm íntegre tal i com es va escoltar el passat dissabte 14 de novembre.

El concert es va fer com a cloenda de la trobada i es va poder desenvolupar amb un èxit total d’assistència de públic amb més de 2000 persones, que van demanar l’Acord humanitari i la solució política al conflicte colombià. Per a KOP va ser un orgull poder formar part d’un acte tan trascendental i aportar el nostre punt de vista sobre la lluita i la resistència. Perquè la solidaritat és la tendresa entre pobles, com va escriure en Che. I perquè sols el poble salva al poble

CARTA DE LES FARC A LA TROBADA PER LA PAU A CALI

admin — Fri, 11 Dec 2009 17:31:11 +0000

Saludo al Encuentro por el Intercambio Humanitario.

Cali, Noviembre del 2009

Alfonso Cano

Saludamos a los organizadores y a los participantes de este evento por el intercambio humanitario, a los familiares de los militares y policías prisioneros de guerra en poder de las FARC, saludamos a los presos políticos, a los guerrilleros y milicianos detenidos así como a sus familiares, a la vez que con profundo sentimiento fariano, enviamos nuestra voz de aliento a Simón Trinidad, a Sonia y a Iván Vargas, desterrados de Colombia por un presidente apátrida, por su compromiso como luchadores revolucionarios, presos y víctimas de juicios amañados en los Estados Unidos.

Desde que a nuestro país le impusieron los dirigentes liberales y conservadores esta guerra fratricida hace 60 largos años, ha sido el pueblo, tanto urbano como campesino, indígena y afrodescendiente, el que ha sufrido y sobrellevado el peso fundamental de la violencia.

Años de confrontación permanente durante los cuales los ricos de Colombia multiplicaron su práctica del crimen y el atentado personal como instrumento de la política y consolidaron el paramilitarismo como estrategia del Estado, con el objetivo de perpetuarse en el poder, desarrollar sus modelos económicos anti populares, despojar de sus tierras a colonos, a pequeños y medianos propietarios y a las comunidades indígenas y negras. Toda una época de arrodillamiento ante los dictados de Washington.

El proceso de conformación de Colombia como Estado-nación ha sido una intensa lucha contra el coloniaje imperial, contra la explotación y contra las injusticias. Nuestro pueblo ha sido obligado a combatir sin tregua, durante siglos, por sus derechos básicos de vida, dignidad e independencia. Y era lógico que ante el terror y la arbitrariedad desatados por los distintos gobiernos contra los pobres del campo y la ciudad a mediados del siglo anterior, estos se levantaran a defender vida, familia y bienes en una desigual confrontación de resistencia que perdura desde entonces, precisamente porque las razones que generaron el alzamiento aún subsisten.

El mismo paramilitarismo de los años 50, sostenido en la concepción fascista de la Seguridad Nacional y enriquecido sin medida durante los últimos 30 años con los dineros del narcotráfico, hoy se ha enquistado en el aparato del Estado a través de sus jefes e ideólogos, y con el aval de la Casa Blanca, que como lo muestra la historia contemporánea, usualmente se apoya en los gobiernos más corruptos para propiciar sus aventuras militares como la que desarrolla actualmente contra América Latina.

Sucedió, que en esta larga jornada de resistencia popular y de dignidad nacional, por múltiples razones históricas y de coyuntura, se fueron conformando movimientos revolucionarios que no solo enfrentaron a las fuerzas armadas oficiales y para institucionales, sino que además algunos se estructuraron y dotaron de unas normas internas, de unos estatutos y de unos reglamentos de régimen disciplinario como en el caso de las FARC – EP, donde también analizamos y precisamos un plan hacia la conquista del poder político y un programa de gobierno que permita construir la Nueva Colombia, democrática, soberana y con justicia social como alternativa al régimen oligárquico vigente del Terrorismo de Estado y como final de esta violenta etapa de la historia nacional.

Somos entonces, respuesta popular a la rapacidad, a la injusticia y a la estrategia de violencia clasista ejecutada por los ricos que usurparon el poder en Colombia en detrimento del bienestar de la mayor parte de la población.

Como revolucionarios, seremos perseverantes en la búsqueda de caminos de superación del conflicto a través de los acuerdos políticos como lo hemos sido desde Marquetalia en 1964 pero, debemos decirlo, mientras perdure la confrontación, habrá prisioneros de las partes contendientes, que en nuestro caso, apresamos en los campos de batalla, armados, rendidos e identificados plenamente. Esa realidad es una verdad incontrovertible porque toda guerra es una sucesión de tragedias dentro de las cuales la pérdida de la libertad es solo una de sus posibilidades.

Las partes comprometidas en el conflicto, deben responder por los adversarios que apresen, de acuerdo a las condiciones de cada una. Nosotros, revolucionarios que desarrollamos una guerra de guerrillas móviles, con desplazamientos permanentes y riesgos de confrontación ininterrumpidos, acompañados sin descanso del tenso ambiente del combate, damos a los prisioneros de guerra un trato respetuoso, digno, de acuerdo a las posibilidades existentes. Como señalábamos en un mensaje que les envíamos a los prisioneros en nuestro poder, ninguna animadversión personal nos distancia de ellos, no albergamos odios tampoco rencores, simplemente tenemos conciencia que siendo todos hijos del pueblo, estamos situados en distintas orillas del conflicto como efecto de esta guerra impuesta por los ricos que disfrutan en sus palacetes mientras una juventud de origen humilde, acude al combate a defenderle sus privilegios.

Son estos mismos oligarcas, los que niegan la existencia del conflicto armado y social que lacera la patria, pero reclaman sin descanso dinero para la guerra, los mismos que manchan de indignidad la patria abriendo puertas a la presencia y accionar de las mercenarias tropas gringas con la disculpa de la lucha contra el terrorismo, son los mismos ricos que niegan el canje de prisioneros de guerra y juegan con los sentimientos de los familiares haciéndoles creer, desde hace 7 años, que su libertad está muy cerca.

Debemos decirlo claramente: la oligarquía, de momento, ha cerrado las posibilidades del canje, porque, asegura, debilita su política de seguridad democrática, ya de por sí roída hasta la médula por los sistemáticos y masivos crímenes de civiles ejecutados por la fuerza pública y por la profunda penetración del narco paramilitarismo en el aparato del estado, al que le extraditaron sus íconos a manera de fusible, pero que continúa afianzándose cada día más en el Régimen como es evidente en el proceso de la parapolítica y en la campaña electoral en curso.

De nuestra parte, insistiremos en el canje. Hemos dado muestras inequívocas de disposición para acordar unas reglas de juego, desde que unilateralmente liberamos más de 350 prisioneros en el Caguán y flexibilizado permanentemente las circunstancias que deben rodear un encuentro en tal sentido. Por ejemplo: desde el 16 de abril pasado, anunciamos, como demostración cierta de voluntad, la liberación del cabo Moncayo así como la entrega de los restos del mayor Guevara a su familia. Luego agregamos al soldado Calvo, que sus jefes abandonaron herido en el campo de batalla. Lo único que debe hacer el gobierno por ellos es autorizar que los recojan. Son personas al servicio del estado, pero el presidente no ha querido.

Todo esto nos alienta a intensificar esfuerzos por el canje. Tenemos también la tarea de impedir que los guerrilleros y guerrilleras detenidos se pudran en los calabozos del sistema, que allá no los extorsionen, ni los torturen, que les respeten sus convicciones, dignidad y su compromiso de conciencia, que no persigan a sus familiares ni a sus defensores, que no intimiden a quienes les proveen solidaridad. Y tenemos la tarea, el ineludible compromiso, de luchar por la repatriación de Simón, de Sonia y de Iván Vargas. Objetivos de grandes dimensiones y cuyas dificultades solo estimulan nuestro compromiso revolucionario.

Estamos convencidos que de materializarse un acuerdo de canje, se abrirían inmensas posibilidades hacia la solución política del conflicto. Los frustrados esfuerzos de ocasiones anteriores nos proveen de la madurez y la estatura requeridas para construir colectivamente el camino que conduzca a Colombia al final del túnel.

Nos duele Colombia invadida por una violencia ya no solo rural sino urbanizada, y no precisamente por la acción individual de los delincuentes sino por una dimensionada violencia larvada y desarrollada a partir de las corruptas instituciones oficiales, de la asfixiante antidemocracia y de los profundos abismos sociales existentes.

Nos duele apreciar la patria invadida y atenazada por militares del más grande imperio de la historia, el que se precia de no tener amigos sino intereses, el que amenaza la convivencia pacífica de los latinoamericanos.

Nos duele el país atormentado por esas masacres sistemáticas denominadas “falsos positivos”, que pretenden ser demostración de eficacia militar y validez de una estrategia autodenominada “democrática”.

Nos duele la sociedad que rebaja hasta el infinito los impuestos a los ricos y los aumenta a los sectores medios y pobres de la población; que subsidia a los grandes potentados, a los mafiosos, a los corruptos y le niega esos dineros a quienes verdaderamente los requieren.

Nos duele el país que convirtió a las Fuerzas Armadas oficiales en un partido político ultraderechista y clasista a la sombra de la llamada “seguridad democrática” que no es otra cosa que la máscara de la dictadura.

Nos duele el campo colombiano porque la violencia oficial, la para institucional y el narcotráfico dimensionaron dramáticamente la concentración de la tierra, ya que el latifundio se extendió a costa de las propiedades de los 4.5 millones de desplazados y de los millones de amenazados que el gobierno mantiene en el abandono, porque este es el gobierno de los grandes hacendados y ganaderos. De todos aquellos que se han beneficiado de la violencia de estos últimos 60 años, incluyendo a los nuevos ricos de las distintas bonanzas y a los militares que se han quedado con las tierras de muchos de los desplazados.

Estos son los problemas que están en el centro de la solución definitiva del conflicto. Siempre hemos considerado que su superación será sólida y duradera, si las mayorías que realmente sentimos la patria, la de todos, encontramos los caminos que conduzcan al acuerdo de paz, que posibilite construir un nuevo régimen, incluyente, que sume y no polarice, que proyecte para las mayorías, que reivindique la dignidad nacional y la soberanía como el patrimonio fundamental de la patria y la justicia social como su norte.

A los participantes de este trascendental evento, los alentamos a reforzar la brega por la libertad de todos los prisioneros de guerra a partir de acuerdos, a derrotar la insensibilidad social, la soberbia y el cinismo del gobierno que atraviesa palos en la rueda de la liberación del cabo Moncayo y del soldado Calvo. Con ellos en casa, con los restos del mayor Guevara en manos de doña Emperatriz se deben abrir nuevos momentos para los guerrilleros y los integrantes de fuerza pública prisioneros de guerra.

Los alentamos a elevar las acciones por soluciones pacíficas a los grandes problemas del país. A trabajar por encontrar caminos que nos permitan construir la reconciliación de la familia colombiana.

En momentos como el actual, con un estado que juega el papel de Caín, similar al que juega Israel en el medio oriente, invadido por los gringos con autorización legal de un presidente apátrida, corrupto y violento hasta la médula, el pueblo colombiano necesita encontrar caminos de unidad, de confluencia de voluntades y de acciones entre trabajadores, empleados, campesinos, artesanos, indígenas, intelectuales, artistas y estudiantes demócratas, minorías étnicas y desempleados.

Y luchar por la hermandad latinoamericana, por la convivencia entre los pueblos, contra una guerra que nos quieren imponer desde el Pentágono norteamericano.

La paz de Uribe es una ficción. La verdadera paz de Colombia solo será posible si la construimos, sobre bases sólidas y entre las mayorías. A eso le continuamos apostando.

Abrazos bolivarianos,

Alfonso Cano

Noviembre del 2009

Perquè és pot dir amb foc el nom del nostre país.

admin — Thu, 26 Nov 2009 12:16:36 +0000

Perquè volíem que el concert de Girona fos irrepetible, com ho són tots, sí, però perquè volíem que aquest, en concret, fos com un cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit.
Perquè Girona sempre ha estat casa nostra.
Perquè portàvem molt de temps preparant-lo.
Perquè si una imatge val més que mil paraules, volíem sumar-ho tot, amb les veus de tothom, per tornar a cridar que mai no ens podran mai més callar.
I sobretot,
Perquè sols el poble salva al poble.

“Es pot dir amb foc encara el nom d’aquest país…”

admin — Tue, 27 Oct 2009 18:08:36 +0000

Som KOP i el vers és de Miquel Martí i Pol. Ha passat molt de temps i ens han passat moltes coses, ara que els escenaris són de nou la barricada que obre els camins a la Guerrilla de la comunicació. Som KOP i després d’una gira sencera que ens ha portat des de Berlín a Bogotá tornem a Girona, tornem al nostre Gironès. I ho fem igual que el poeta Vicent Andrés Estellés amb “un cant més que d’amor, de ràbia, una ràbia que crea més que els versos, els pobles”. I ho fem per continuar dient amb foc el nom del nostre país. No sabem si una imatge val més que mil paraules, però per si d’un cas, portarem tots els nostres verbs reflectits amb la veu del cor i la memòria del temps.

Us convidem molt especialment a tots i totes al concert del divendres 30 d’octubre a Girona.

Perquè sols el poble salva al poble ! ! ! ! ! ! !

EMPRESONEN LA DEMOCRÀCIA

admin — Tue, 27 Oct 2009 18:07:36 +0000

El passat dimarts 13 d’octubre, el funest jutge Baltasar Garzón ordenava la detenció de deu persones a Euskal Herria acusades de encapçalar la nova estratègia polític militar de l’organització Euskadi ta Askatasuna. L’Audiència Nacional, hereva de l’antic Tribunal de l’Ordre Públic en temps de Franco, s’encarregava de encarcerar als impulsors de l’última aposta de l’esquerra abertzale per tal de superar el conflicte armat. Segons els seus mitjans afins, habituals i de filosofia unionista, ETA rebia el cop definitiu i tots ho volien celebrar amb la pompositat que es mereixia la notícia. Desinformar per a controlar: no és nova l’estratègia, fa dècades que s’utilitza, de fet el seu impulsor va ser un tal Goebbels, Joseph Goebbels, ministre de propaganda del partit nazi alemà: “Repetint una mentida mil vegades acaba convertint-se en veritat”. Màxima que marca la trajectòria del Ministeri d’Interior de l’estat espanyol (només cal recordar a Acebes borbollant com una titella desencaixada l’11 de març del 2004: “Ha estat ETA, ha estat ETA, ha estat ETA”)

Ens han parlat de garanties processals, d’independència judicial i de testimonis policials irrefutables. Ens han parlat de tot això i ens parlaran de molt més, malgrat que no són més que falòrnies de bar. Els i les que hem estat jutjats per aquest tribunal especial sabem que les garanties procesals es redueixen a una mera formalitat, que el poder legislatiu i el judicial formen una piconadora ilegítima prostituint la tan cacareada separació de poders de la que parlava Montesquieu, i que les proves policials incontestables es redueixen amb una normalitat esgarrifosa a declaracions estretes sota tortura. Des de les entranyes de l’estat espanyol, amb l’ardit que tants bons resultats els hi dona, sentencien que tot és ETA i que tot forma part d’un mateix entramat que busca la mateixa finalitat. En literatura això s’anomena metonímia: confondre la part amb el tot. Però per tal de que ningú no es pensi que vull parlar de metàfores i de relativitats abstractes em passaré al terreny de lo concret. Anem a pams.

Cinc persones romanen segrestades a la presó i tres més estan en llibertat sota fiança per desenvolupar una activitat política pública. La deriva autoritària i repressiva de l’estat espanyol, en el marc de la qual s’han d’entendre aquestes detencions, tan sols ofereix una sortida a la societat, i aquesta és la perpetuació del conflicte. I això no només ho penso jo, sinó que també ho pensen les quaranta mil persones que el dissabte 17 d’octubre es van manifestar per la ciutat de Donosti per recalcar dues coses:

Per una banda, que l’única finalitat de la llei de partits és negar el dret a la participació política d’un sector de la ciutadania que professa una ideologia abertzale y socialista, i que, davant d’aquest fet, a on es criminalitzen les idees, mai s’acceptarà l’escenari de bloqueig i passivitat que es vol imposar.

I per l’altre, que la unitat dels sindicats ELA, LAB, ESK, ESTEE-EILAS, EHNE I HIRU, i dels partits polítics EA, EB, PNV, Aralar i, evidentment, Batasuna deixa en entredit les teories repressives de l’estat espanyol.

El PNV i el sindicat de la seva massa social ELA, van sortir al carrer i van signar el manifest conjunt malgrat les advertències explícites de Rubalcaba: “Tot aquell que sorti (amb la manifestació) estarà defensant al carrer una estratègia polític-militar dissenyada per ETA”. Una vegada més els espanyols es queden sols, en minoria aplastant, i imposant per la força les seves tesis.

La multitudinària manifestació que va omplir de gom a gom la Bahía de la Concha de Donosti no era una demostració de poder, de capacitat o de potència de l’esquerra abertzale. El que vam veure va ser la fotografia d’un futur, la il·lusió d’un horitzó i l’esperança d’un camí per recórrer. I molts pensem que pot i deu ajudar a coordinar esforços entre tots i totes aquelles que desitgem realment construir un escenari democràtic com a plataforma per a superar les causes del conflicte armat.

Perquè d’una banda tenim a un ministre d’interior que diu en una roda de premsa: “O violència o política”. I ho diu després d’una operació policial contra tots aquells i totes aquelles que busquen obrir noves vies polítiques a l’espiral en la que ens trobem, i tot just quan l’estat espanyol inicia un nou judici contra els militants de Segi, l’organització política del jovent abertzale. I d’altre banda tenim una majoria social que va voler proclamar amb la seva presència i representativitat que no està disposada a tolerar muntatges polític policials que només busquen trencar qualsevol temptativa per desembocar en un marc en el que la societat pugui triar lliurement el seu futur.

L’estat espanyol vol sotmetre a Euskal Herria, i per tal d’aconseguir-ho està disposat a retallar les llibertats civils i polítiques més bàsiques. La repressió és l’aposta que més beneficis li reporta a curt termini. Però la lluita d’alliberació d’un poble mai és un sprint, i la iniciativa política frontal és la millor forma de combatre la barbàrie, l’apartheid i l’empremta dels que ara estan patint les conseqüències de la seva coherència en forma de presó i aïllament. Perquè una vegada més s’emporten lluny als companys i les companyes, a les persones, tot i que inevitablement deixen més determinació que mai als barris, als pobles i les ciutats, determinació per a continuar avançant. Empresonen a la democràcia, sí, però mai podran silenciar la veu de tot un poble.

La solidaritat és la tendresa entre pobles.

Che Guevara.

Gernika – Bilbo – Ibarra

admin — Tue, 29 Sep 2009 08:23:43 +0000

Ertzaintza atacant a la població civil de Gernika

Després de passar per les festes majors de Blanes deixant els nostres missatges de solidaritat i organització col·lectiva com a única resposta contra l’estat espanyol, i d’anar a Santiago de Compostela a tocar durant la nit de la pàtria Galega, arribàvem de nou a Euskal Herria, a fer tres concerts molt especials per a nosaltres.

El dia 16 d’agost tocàvem a les festes de Gernika, i després de la prova de só, ens vam veure involucrats en els aldarulls que van provocar l’ertzaintza, la policia autonòmica basca, que va carregar indiscriminadament al centre del poble. En la línia habitual del que ha passat durant aquest estiu a tota Euskal Herria, l’audiència nacional havia prohibit no només una kalejira –una mena de cercavila- reclamant els drets pels presos i les preses polítiques basques, sinó que fins i tot es va atrevir a prohibir el pregó, demostrant que la seva única aposta és amagar la realitat com a única resposta al dèficit democràtic que pateix Euskal Herria. Prohibir i prohibir amb la intenció de marcir la voluntat: tant com voler buidar el mar.

D’una forma espontània, es va organitzar un triki poteo, més o menys un cerca tasques, en el que els i les participants portaven les fotos dels presos i les preses penjades. Aquest va ser el moment tríat pel que el salvatge dispositiu de l’ertzantza per posar-se en marxa carregant indiscriminadament no només contra les participants del triqui poteo sinó contra qualsevol persona que estigués disfrutant de les festes de Gernika. Lluny d’acoquinar-se o acovardir-se, el poble va respondre amb actitud de dignitat, defensant als que estaven sent agredits. Una defensa amb un valor incalculable, donat els mitjans i les armes d’uns i la desprotecció dels altres. Hem de dir que per a nosaltres va ser un orgull estar al costat d’un poble digne no tan sols en el moment de la festa sinó també en el de la lluita.

El dimarts 18, KOP tornàvem a festes de Bilbo, i ho fèiem a Kaskagorri, la txozna del jovent combatiu que complia 20 anys: 20 anys al costat dels que lluiten per a que es reconeguin els drets dels presos i les preses polítiques, i al costat de les que demanen un canvi en l’estatus jurídic actual que nega els drets nacional d’Euskal Herria.

Absolutament emocionats per l’enorme gentada que aquella nit estava compartint les cançons de KOP i els nostres discursos polítics vam marxar amb la sensació de que havia estat una nit inoblidable. Però encara ens quedava el tercer concert a Ibarra, poble al costat de Tolosa, amb un historial de lluita impactant. I ho vam fer el dijous 20, al gaztetxe del poble, després d’un sopar popular amb assistència massiva en el que se li va donar la benvinguda a un pres que acabava de sortir després de més de 20 anys a la presó. I és que quan més s’obsessiona l’enèmic de les llibertats en empresonar les idees i els sentiments, més s’obstina la realitat en demostrar que no se li poden posar reixes a les ànsies de ser lliures. PERQUÈ LA LLUITA ENS DÓNA TOT ALLÒ QUE L’ESTAT ENS PREN ! ! ! ! ! ! ! ! !

La raça dels polítics

admin — Tue, 29 Sep 2009 08:00:16 +0000

Setembre. 1994. Als estudis de televisió de la Red Globo, en Brasilia, el ministre d’Hisenda, Rubens Ricupero, estava esperant que s’ajustessin els llums i els micròfons per a una entrevista. Entretant, conversava, confiat amb el periodista. Parlant en confiança, el ministre va confessar que ell tan sols divulgava les dades econòmiques favorables al govern i que, en canvi, amagava les xifres que no el convenien:

-Jo no tinc escrúpols -va dir.

I va anunciar al periodista, així, com entre nosaltres i de tu a tu:

-Quan passin les eleccions, treurem la policia contra els treballadors en vaga.

Però va haver-hi una falla electrònica. I la xerrada confidencial, recollida via satèl·lit va arribar a les antenes parabòliques de tot Brasil. Les paraules del ministre es van transmetre pel país sencer i, en aquesta ocasió històrica, els brasilers van escoltar la veritat: per una vegada i per error van escoltar a veritat.

Després el ministre no va recórrer agenollat el camí de Santiago, ni es va fuetejar ni flagel·lar, ni tan sols va llençar cendres sobre el seu cap. Tampoc va fugir buscant al cim de l’Himalaya. Rubens Ricupero es va reconvertir en secretari general de la Conferencia de les Nacions Unides pel Comerç i el desenvolupament (UNCTAD)

Eduardo Galeano.

La escuela del mundo al revés.

Editorial Siglo XXI. 1998.