EMPRESONEN LA DEMOCRÀCIA

El passat dimarts 13 d’octubre, el funest jutge Baltasar Garzón ordenava la detenció de deu persones a Euskal Herria acusades de encapçalar la nova estratègia polític militar de l’organització Euskadi ta Askatasuna. L’Audiència Nacional, hereva de l’antic Tribunal de l’Ordre Públic en temps de Franco, s’encarregava de encarcerar als impulsors de l’última aposta de l’esquerra abertzale per tal de superar el conflicte armat. Segons els seus mitjans afins, habituals i de filosofia unionista, ETA rebia el cop definitiu i tots ho volien celebrar amb la pompositat que es mereixia la notícia. Desinformar per a controlar: no és nova l’estratègia, fa dècades que s’utilitza, de fet el seu impulsor va ser un tal Goebbels, Joseph Goebbels, ministre de propaganda del partit nazi alemà: “Repetint una mentida mil vegades acaba convertint-se en veritat”. Màxima que marca la trajectòria del Ministeri d’Interior de l’estat espanyol (només cal recordar a Acebes borbollant com una titella desencaixada l’11 de març del 2004: “Ha estat ETA, ha estat ETA, ha estat ETA”)

Ens han parlat de garanties processals, d’independència judicial i de testimonis policials irrefutables. Ens han parlat de tot això i ens parlaran de molt més, malgrat que no són més que falòrnies de bar. Els i les que hem estat jutjats per aquest tribunal especial sabem que les garanties procesals es redueixen a una mera formalitat, que el poder legislatiu i el judicial formen una piconadora ilegítima prostituint la tan cacareada separació de poders de la que parlava Montesquieu, i que les proves policials incontestables es redueixen amb una normalitat esgarrifosa a declaracions estretes sota tortura. Des de les entranyes de l’estat espanyol, amb l’ardit que tants bons resultats els hi dona, sentencien que tot és ETA i que tot forma part d’un mateix entramat que busca la mateixa finalitat. En literatura això s’anomena metonímia: confondre la part amb el tot. Però per tal de que ningú no es pensi que vull parlar de metàfores i de relativitats abstractes em passaré al terreny de lo concret. Anem a pams.

Cinc persones romanen segrestades a la presó i tres més estan en llibertat sota fiança per desenvolupar una activitat política pública. La deriva autoritària i repressiva de l’estat espanyol, en el marc de la qual s’han d’entendre aquestes detencions, tan sols ofereix una sortida a la societat, i aquesta és la perpetuació del conflicte. I això no només ho penso jo, sinó que també ho pensen les quaranta mil persones que el dissabte 17 d’octubre es van manifestar per la ciutat de Donosti per recalcar dues coses:

Per una banda, que l’única finalitat de la llei de partits és negar el dret a la participació política d’un sector de la ciutadania que professa una ideologia abertzale y socialista, i que, davant d’aquest fet, a on es criminalitzen les idees, mai s’acceptarà l’escenari de bloqueig i passivitat que es vol imposar.

I per l’altre, que la unitat dels sindicats ELA, LAB, ESK, ESTEE-EILAS, EHNE I HIRU, i dels partits polítics EA, EB, PNV, Aralar i, evidentment, Batasuna deixa en entredit les teories repressives de l’estat espanyol.

El PNV i el sindicat de la seva massa social ELA, van sortir al carrer i van signar el manifest conjunt malgrat les advertències explícites de Rubalcaba: “Tot aquell que sorti (amb la manifestació) estarà defensant al carrer una estratègia polític-militar dissenyada per ETA”. Una vegada més els espanyols es queden sols, en minoria aplastant, i imposant per la força les seves tesis.

La multitudinària manifestació que va omplir de gom a gom la Bahía de la Concha de Donosti no era una demostració de poder, de capacitat o de potència de l’esquerra abertzale. El que vam veure va ser la fotografia d’un futur, la il·lusió d’un horitzó i l’esperança d’un camí per recórrer. I molts pensem que pot i deu ajudar a coordinar esforços entre tots i totes aquelles que desitgem realment construir un escenari democràtic com a plataforma per a superar les causes del conflicte armat.

Perquè d’una banda tenim a un ministre d’interior que diu en una roda de premsa: “O violència o política”. I ho diu després d’una operació policial contra tots aquells i totes aquelles que busquen obrir noves vies polítiques a l’espiral en la que ens trobem, i tot just quan l’estat espanyol inicia un nou judici contra els militants de Segi, l’organització política del jovent abertzale. I d’altre banda tenim una majoria social que va voler proclamar amb la seva presència i representativitat que no està disposada a tolerar muntatges polític policials que només busquen trencar qualsevol temptativa per desembocar en un marc en el que la societat pugui triar lliurement el seu futur.

L’estat espanyol vol sotmetre a Euskal Herria, i per tal d’aconseguir-ho està disposat a retallar les llibertats civils i polítiques més bàsiques. La repressió és l’aposta que més beneficis li reporta a curt termini. Però la lluita d’alliberació d’un poble mai és un sprint, i la iniciativa política frontal és la millor forma de combatre la barbàrie, l’apartheid i l’empremta dels que ara estan patint les conseqüències de la seva coherència en forma de presó i aïllament. Perquè una vegada més s’emporten lluny als companys i les companyes, a les persones, tot i que inevitablement deixen més determinació que mai als barris, als pobles i les ciutats, determinació per a continuar avançant. Empresonen a la democràcia, sí, però mai podran silenciar la veu de tot un poble.

La solidaritat és la tendresa entre pobles.

Che Guevara.