Des del cor de Llatinoamèrica i fins a la victòria sempre!!!

Quan ens van confirmar que aniríem a tocar a Rock al Parque, el festival més gran de Llatinoamérica, nosaltres estàvem anant a tocar a Azpeitia. És difícil imaginar-se a Bogotá, una ciutat de nou milions de persones, quan un està atravessant els Monegros, però també és cert que una vegada fet no hi ha ningú que et tregui la il·lusió.

No feia més de quatre mesos que havíem reaparegut als concerts de l’Apolo i l’Hatortxu 9’5 i ja teníem els bitllets per anar a tocar a Colombia. Just abans d’anar-hi, vaig poder anar a visitar a Marina Bernadó, una presa política catalana, que a París em va fer una abraçada immensa i em va dir que la lluita continua i que aprofitem per explicar als colombians i a les colombianes la realitat del nostre poble i que l’estat espanyol vulnera els drets bàsics a nivell individual i col·lectiu. Ho faríem, evidentment, igual que denunciaríem la política del president Uribe, el president dels paramilitars i els narcotraficants, el president dels desplaçaments indígenes, de les massacres, el president dels “falsos positivos” i dels toque de queda als barris i les comunitats de la periferia de Bogotá. I ho tindríem que fer amb una formació inèdita doncs l’Imanol, un dels guitarres de KOP, es va trencar el 5è metacarpià –un oset petitó que ens uneix els dits amb el canell- el 21 de juny, quan nosaltres tocàvem tot just el 26 del mateix mes a Bogotà.

A l’aeroport va venir a buscar-nos un autocar de l’organització que ens portaria a un dels hotels en el que ens allotjaríem. Una de les primeres coses que ens va sobtar va ser la immensitat d’una ciutat com a Bogotá, on pràcticament no hi ha edificis i tot són casetes de dues i tres plantes on viuen igualment famílies numerosíssimes. Tampoc vam trigar massa en comprovar que la capital de Colombia està absolutament militaritzada. Per entendre-ho hem de tenir en compte que tan les FARC com l’ELN són guerrilles insurgents amb una estructura militar d’exèrcit regular. Segon la revista Análisis Político, número 63, la xifra que més es manega a nivell guvernamental per valorar el volum de les FARC és de 17000 guerrillers integrats en columnes regulars a la selva. Fonts de caire extra-guvernamental i independents, com l’Observatorio para la paz, parlen d’un total que podria apropar-se als 50000 si sumem tots i totes les que hi són a les ciutats enquadrades dins de les FARC però en absoluta clandestinitat, xifra realment difícil de comprovar. Per fer-nos una idea més gràfica, las FARC podrien tenir oberts entre 70 o 80 fronts al llarg del país, tenint a prop d’un trenta per cent del territori sota el seu control. Una realitat així és realment difícil d’imaginar per a tots aquells i totes aquelles que venim d’Europa, a on els processos de lluita i insurgència passen per uns altres paràmetres i formes.

Encara desconcertats pel jet-lag, vam arribar al lloc del concert, el majestuós Parque Simon Bolívar. KOP tancava l’escenari segon, i malgrat a l’altre estava tocant Morbid Angel, segons l’organització durant l’actuació de KOP calculen una assistència d’entre quinze i vint mil persones. Malgrat que no estem acostumats a tocar entre tantes mesures de seguretat, vam fer un repertori extremadament polititzat i malgrat les amenaces vam denunciar la continua violació dels drets humans per part del govern colombiá. Va ser una experiència que cap de nosaltres podrà oblidar, amb una intensitat fora de allò habitual: la reacció de la gent que havia vingut a veure’ns, les felicitacions de totes les persones que organitzen l’esdeveniment, l’entrevista del Canal Capital de la televisió colombiana, la manera tan sincera en la que ens donàvem les gràcies per dir ben alt i ben clar que el govern i els paramilitars estan darrerra dels “falsos positivos”. Últimament, les forces paramilitars entren a les comunitats i executen a aquells joves amb inquietuds polítiques i que treballen per millorar les condicions de vida de les barriades d’extrarradi, pràcticament sense cap tipus de servei social, i després diuen que eren guerrillers de les FARC i que els van matar en enfrontaments armats, cosa rigurosament falsa, i d’aquí que s’estigui fent un esforç per denunciar a nivell internacional la impunitat amb la que s’assessina als joves de les comunitats.

Al dia següent, vam anar a fer una xerrada a la Universitat sota el títol: La música i la seva capacitat d’incidència social. Tot un èxit d’assistència de públic i sobre tot amb moltes ganes de conèixer la realitat del nostre país i de participar en un diàleg enriquidor. Durant aquella participació vam tenir l’oportunitat de conèixer als companys de Nawal, una banda amb una forta implicació política en la realitat del seu país.

El temps encara ens va arribar per aprofundir i establir relacions amb els companys i les companyes de RASH Bogotá, que ens van convidar a fer una xerrada en el local del Pueblo Democrático, partit comunista de Colombia. Llavors tot van ser preguntes relacionades amb el contingut polític de les nostres lletres, la situació de l’antifeixisme als Països Catalans i la negació que de la nostra realitat política, cultural i social es fa des de Madrid.

En total, va ser una setmana plena d’emocions en la que ens vam endinsar en un trocet d’una altre realitat absolutament complexa, la colombiana, i que ens va deixar a tots amb dues sensacions clares: que hem de tornar per aprofundir tant en les relacions com en el coneixement, i que hem de tornar sempre que ens cridin per a col·laborar en el que poguem en la lluita del poble colombià. Som la guerrilla de la comunicació.