Gernika – Bilbo – Ibarra

Ertzaintza atacant a la població civil de Gernika

Després de passar per les festes majors de Blanes deixant els nostres missatges de solidaritat i organització col·lectiva com a única resposta contra l’estat espanyol, i d’anar a Santiago de Compostela a tocar durant la nit de la pàtria Galega, arribàvem de nou a Euskal Herria, a fer tres concerts molt especials per a nosaltres.

El dia 16 d’agost tocàvem a les festes de Gernika, i després de la prova de só, ens vam veure involucrats en els aldarulls que van provocar l’ertzaintza, la policia autonòmica basca, que va carregar indiscriminadament al centre del poble. En la línia habitual del que ha passat durant aquest estiu a tota Euskal Herria, l’audiència nacional havia prohibit no només una kalejira –una mena de cercavila- reclamant els drets pels presos i les preses polítiques basques, sinó que fins i tot es va atrevir a prohibir el pregó, demostrant que la seva única aposta és amagar la realitat com a única resposta al dèficit democràtic que pateix Euskal Herria. Prohibir i prohibir amb la intenció de marcir la voluntat: tant com voler buidar el mar.

D’una forma espontània, es va organitzar un triki poteo, més o menys un cerca tasques, en el que els i les participants portaven les fotos dels presos i les preses penjades. Aquest va ser el moment tríat pel que el salvatge dispositiu de l’ertzantza per posar-se en marxa carregant indiscriminadament no només contra les participants del triqui poteo sinó contra qualsevol persona que estigués disfrutant de les festes de Gernika. Lluny d’acoquinar-se o acovardir-se, el poble va respondre amb actitud de dignitat, defensant als que estaven sent agredits. Una defensa amb un valor incalculable, donat els mitjans i les armes d’uns i la desprotecció dels altres. Hem de dir que per a nosaltres va ser un orgull estar al costat d’un poble digne no tan sols en el moment de la festa sinó també en el de la lluita.

El dimarts 18, KOP tornàvem a festes de Bilbo, i ho fèiem a Kaskagorri, la txozna del jovent combatiu que complia 20 anys: 20 anys al costat dels que lluiten per a que es reconeguin els drets dels presos i les preses polítiques, i al costat de les que demanen un canvi en l’estatus jurídic actual que nega els drets nacional d’Euskal Herria.

Absolutament emocionats per l’enorme gentada que aquella nit estava compartint les cançons de KOP i els nostres discursos polítics vam marxar amb la sensació de que havia estat una nit inoblidable. Però encara ens quedava el tercer concert a Ibarra, poble al costat de Tolosa, amb un historial de lluita impactant. I ho vam fer el dijous 20, al gaztetxe del poble, després d’un sopar popular amb assistència massiva en el que se li va donar la benvinguda a un pres que acabava de sortir després de més de 20 anys a la presó. I és que quan més s’obsessiona l’enèmic de les llibertats en empresonar les idees i els sentiments, més s’obstina la realitat en demostrar que no se li poden posar reixes a les ànsies de ser lliures. PERQUÈ LA LLUITA ENS DÓNA TOT ALLÒ QUE L’ESTAT ENS PREN ! ! ! ! ! ! ! ! !

read comments (1)

La raça dels polítics

Setembre. 1994. Als estudis de televisió de la Red Globo, en Brasilia, el ministre d’Hisenda, Rubens Ricupero, estava esperant que s’ajustessin els llums i els micròfons per a una entrevista. Entretant, conversava, confiat amb el periodista. Parlant en confiança, el ministre va confessar que ell tan sols divulgava les dades econòmiques favorables al govern i que, en canvi, amagava les xifres que no el convenien:

-Jo no tinc escrúpols -va dir.

I va anunciar al periodista, així, com entre nosaltres i de tu a tu:

-Quan passin les eleccions, treurem la policia contra els treballadors en vaga.

Però va haver-hi una falla electrònica. I la xerrada confidencial, recollida via satèl·lit va arribar a les antenes parabòliques de tot Brasil. Les paraules del ministre es van transmetre pel país sencer i, en aquesta ocasió històrica, els brasilers van escoltar la veritat: per una vegada i per error van escoltar a veritat.

Després el ministre no va recórrer agenollat el camí de Santiago, ni es va fuetejar ni flagel·lar, ni tan sols va llençar cendres sobre el seu cap. Tampoc va fugir buscant al cim de l’Himalaya. Rubens Ricupero es va reconvertir en secretari general de la Conferencia de les Nacions Unides pel Comerç i el desenvolupament (UNCTAD)

Eduardo Galeano.

La escuela del mundo al revés.

Editorial Siglo XXI. 1998.

read comments (0)

Des del cor de Llatinoamèrica i fins a la victòria sempre!!!

Quan ens van confirmar que aniríem a tocar a Rock al Parque, el festival més gran de Llatinoamérica, nosaltres estàvem anant a tocar a Azpeitia. És difícil imaginar-se a Bogotá, una ciutat de nou milions de persones, quan un està atravessant els Monegros, però també és cert que una vegada fet no hi ha ningú que et tregui la il·lusió.

No feia més de quatre mesos que havíem reaparegut als concerts de l’Apolo i l’Hatortxu 9’5 i ja teníem els bitllets per anar a tocar a Colombia. Just abans d’anar-hi, vaig poder anar a visitar a Marina Bernadó, una presa política catalana, que a París em va fer una abraçada immensa i em va dir que la lluita continua i que aprofitem per explicar als colombians i a les colombianes la realitat del nostre poble i que l’estat espanyol vulnera els drets bàsics a nivell individual i col·lectiu. Ho faríem, evidentment, igual que denunciaríem la política del president Uribe, el president dels paramilitars i els narcotraficants, el president dels desplaçaments indígenes, de les massacres, el president dels “falsos positivos” i dels toque de queda als barris i les comunitats de la periferia de Bogotá. I ho tindríem que fer amb una formació inèdita doncs l’Imanol, un dels guitarres de KOP, es va trencar el 5è metacarpià –un oset petitó que ens uneix els dits amb el canell- el 21 de juny, quan nosaltres tocàvem tot just el 26 del mateix mes a Bogotà.

A l’aeroport va venir a buscar-nos un autocar de l’organització que ens portaria a un dels hotels en el que ens allotjaríem. Una de les primeres coses que ens va sobtar va ser la immensitat d’una ciutat com a Bogotá, on pràcticament no hi ha edificis i tot són casetes de dues i tres plantes on viuen igualment famílies numerosíssimes. Tampoc vam trigar massa en comprovar que la capital de Colombia està absolutament militaritzada. Per entendre-ho hem de tenir en compte que tan les FARC com l’ELN són guerrilles insurgents amb una estructura militar d’exèrcit regular. Segon la revista Análisis Político, número 63, la xifra que més es manega a nivell guvernamental per valorar el volum de les FARC és de 17000 guerrillers integrats en columnes regulars a la selva. Fonts de caire extra-guvernamental i independents, com l’Observatorio para la paz, parlen d’un total que podria apropar-se als 50000 si sumem tots i totes les que hi són a les ciutats enquadrades dins de les FARC però en absoluta clandestinitat, xifra realment difícil de comprovar. Per fer-nos una idea més gràfica, las FARC podrien tenir oberts entre 70 o 80 fronts al llarg del país, tenint a prop d’un trenta per cent del territori sota el seu control. Una realitat així és realment difícil d’imaginar per a tots aquells i totes aquelles que venim d’Europa, a on els processos de lluita i insurgència passen per uns altres paràmetres i formes.

Encara desconcertats pel jet-lag, vam arribar al lloc del concert, el majestuós Parque Simon Bolívar. KOP tancava l’escenari segon, i malgrat a l’altre estava tocant Morbid Angel, segons l’organització durant l’actuació de KOP calculen una assistència d’entre quinze i vint mil persones. Malgrat que no estem acostumats a tocar entre tantes mesures de seguretat, vam fer un repertori extremadament polititzat i malgrat les amenaces vam denunciar la continua violació dels drets humans per part del govern colombiá. Va ser una experiència que cap de nosaltres podrà oblidar, amb una intensitat fora de allò habitual: la reacció de la gent que havia vingut a veure’ns, les felicitacions de totes les persones que organitzen l’esdeveniment, l’entrevista del Canal Capital de la televisió colombiana, la manera tan sincera en la que ens donàvem les gràcies per dir ben alt i ben clar que el govern i els paramilitars estan darrerra dels “falsos positivos”. Últimament, les forces paramilitars entren a les comunitats i executen a aquells joves amb inquietuds polítiques i que treballen per millorar les condicions de vida de les barriades d’extrarradi, pràcticament sense cap tipus de servei social, i després diuen que eren guerrillers de les FARC i que els van matar en enfrontaments armats, cosa rigurosament falsa, i d’aquí que s’estigui fent un esforç per denunciar a nivell internacional la impunitat amb la que s’assessina als joves de les comunitats.

Al dia següent, vam anar a fer una xerrada a la Universitat sota el títol: La música i la seva capacitat d’incidència social. Tot un èxit d’assistència de públic i sobre tot amb moltes ganes de conèixer la realitat del nostre país i de participar en un diàleg enriquidor. Durant aquella participació vam tenir l’oportunitat de conèixer als companys de Nawal, una banda amb una forta implicació política en la realitat del seu país.

El temps encara ens va arribar per aprofundir i establir relacions amb els companys i les companyes de RASH Bogotá, que ens van convidar a fer una xerrada en el local del Pueblo Democrático, partit comunista de Colombia. Llavors tot van ser preguntes relacionades amb el contingut polític de les nostres lletres, la situació de l’antifeixisme als Països Catalans i la negació que de la nostra realitat política, cultural i social es fa des de Madrid.

En total, va ser una setmana plena d’emocions en la que ens vam endinsar en un trocet d’una altre realitat absolutament complexa, la colombiana, i que ens va deixar a tots amb dues sensacions clares: que hem de tornar per aprofundir tant en les relacions com en el coneixement, i que hem de tornar sempre que ens cridin per a col·laborar en el que poguem en la lluita del poble colombià. Som la guerrilla de la comunicació.

read comments (3)